L'OR DE LA MEDITERRÀNIA

Molta gent  es pensa que les sirenes som dones amb cua de peix, però ara ja no és així. Un dia varem sortir de l’aigua i encara no podem tornar. Ens van expulsar del mar mes el cor s’hi va quedar. Un dia us explicaré perquè.

Cada dia recordo com, de petita,  nedava i em sentia lliure sota l’aigua. De tant en tant ens trobàvem amb els nostres cosins els dofins i jugàvem fins que els nostres pares ens cridaven perquè ens allunyàvem massa de casa nostra. Vivíem al fons marí envoltats de corall vermell i, per això, ara, a totes les finestres de casa els poso alguna flor vermella, m’hi fa recordar la infantesa...

Sempre hi planto roses i roselles, azalees, clavells vermells,  gerberes, begònies, sàlvia vermella, tulipes, calanxoes ...  tot l’any ben vermell perquè em senti com si hagués tornat cap a casa.

I les finestres, pobretes, demanen a crits que les pinti. Gairebé escolto els seus plors cada vespre quan rego les flors, però són imaginacions meves. M’hi repenjo una estoneta i escolto la remor del mar i els  gemecs de molts cors de sirenes plorant perquè algun dia puguem retornar...  I per això he decidit de fer-ho, un color rosadet perquè les flors hi destaquin encara més i s’assemblin a l’or de la mediterrània. I fixeu-vos com és la vida que avui, en repenjar-m’hi m’ha semblat escoltar alguns somriures...